Sembla mentida que hagin passat dos mesos, dos mesos preciosos de vacances. I avui, el famós 1 de setembre, tornem de nou a la quotidianitat, a la feina, a les rutines, al so del despertador... I estic contenta i agraïda, d'entrada per tenir feina en temps de crisi, per altra banda per dedicar-me professionalment a unes de les meves passions: el món de l'educació. La mandra i la sensació de semivacances aniran desapareixent en pocs dies, i a partir de llavors, m'afronto a nous reptes, a nous projectes, a noves relacions, a noves coneixences, a nous aprenentatges, a noves olors, a nous vincles... i tot això per si mateix fa que el meu dia a dia es converteixi en un capsa de sorpreses, on els adolescents em sorprendran i on tinc l'oportunitat d'intervenir en una parcel.la de la seva vida, en un espai petit de temps i espai però potencialment molt interessant per tranformar socialment en positiu algunes mancances...
I miro al cel, i somric... sé que aquest any serà especial en molts sentits, si més no, així ho desitjo.
