Marxo a Marrakech!!!

Per fi marxo a Marrakech, m'esperen uns dies de desconnexió, de calma i de retrobament amb mi mateixa. Després d'aquests dies de Nadal, me n'adono que necessito posar coses a lloc, coses que potser no les tinc tan clares com em pensava i cal fer neteja i tornar a omplir el cor i el cap d'energies renovades.

Vull tornar amb una motxilla plena de positivisme, alegria, esperança i sensacions de seguretat en quant als desitjos demanats al meravellós Univers. Toca fer balanç del 2010, un any que s'ha caracteritzat per la incertesa, pel treball profund en el creixement personal, per gaudir de nous projectes que m'han fet crèixer molt com a persona i també com a professional, i per la intuició que altres projectes s'acaben...

Ha estat un any on he sentit l'estima dels que m'envolten més a prop que mai, i estic molt i molt agraïda, ja que gràcies a ells i elles, els moments tensos i complicats els he pogut portar de manera més lleugera.

Em plantejo nel 2011 com un repte: ha de ser el MEU ANY, en molts aspectes, i aniré pensant sobre una idea que em volta pel cap, tenir un lema per cada mes! Ja us aniré explicant!

Moltes gràcies per llegir-me, per ser-hi  i per fer-me sentir tan bé!

La importància de les primeres vegades

Les primeres vegades que fem coses o sentim coses noves a la vida, són realment especials. Parlo d'aquells petits regals que de tant en tant ens ofereixen, o els oferim. M'agrada imaginar que encara han de venir moltes primeres vegades de moltes coses, ja que són aquestes les que et fan sentir viva, les que et fan sentir especial.

Voldria que les primeres sensacions no s'esvaïsin mai. Sovint quan les primeres vegades es converteixen en moltes vegades, tenim tendència a restar-li's importància. Jo no vull que em passi mai.

Tant de bo continuïnt havent moltes!

33 tardors...

33 tardors són les que porto vivint! diuen que el 33 és un número màgic, un número on els canvis són molt visibles i sembla ser que entres en una nova etapa... I estic contenta de poder gaudir de noves experiències, de fet sento que canviaran moltes coses durant aquest any...

La foto que veieu, és una de les postes de sol fantàstiques de les que vaig disfrutar a l'Amazones aquest estiu. Quan medito, visualitzo aquell espai, aquella calma, que sovint és la que necessito aquí, que sovint la perdo. Parlo de la pau interior, últimament em costa manternir-la, sentir aquell equil.libri que tenia fa uns mesos, vull tornar a la Bona Vida, la que em fa sentir bé amb mi mateixa...
"Bona, vida, bona vida, la que jo he triat... hum paxum, paxum, patxum uieeeee....."

Sant Torne-m'hi

Sembla mentida que hagin passat dos mesos, dos mesos preciosos de vacances. I avui, el famós 1 de setembre, tornem de nou a la quotidianitat, a la feina, a les rutines, al so del despertador... I estic contenta i agraïda, d'entrada per tenir feina en temps de crisi, per altra banda per dedicar-me professionalment a unes de les meves passions: el món de l'educació. La mandra i la sensació de semivacances aniran desapareixent en pocs dies, i a partir de llavors, m'afronto a nous reptes, a nous projectes, a noves relacions, a noves coneixences, a nous aprenentatges, a noves olors, a nous vincles... i tot això per si mateix fa que el meu dia a dia es converteixi en un capsa de sorpreses, on els adolescents em sorprendran  i on tinc l'oportunitat d'intervenir en una parcel.la de la seva vida, en un espai petit de temps i espai però potencialment molt interessant per tranformar socialment en positiu algunes mancances...

I miro al cel, i somric... sé que aquest any serà especial en molts sentits, si més no, així ho desitjo.

Tomes falses brasileres

I com sempre en els viatges, hi ha mil i una aventures, mil i un detalls que fa que el viatge tingui quelcom més de divertit, un en explico algunes per si voleu riure una estona!

• Et ve la regla en plena selva amzònica i... sobrevius! Encara reivindico més el valor de la copa menstrual que em va salvar molt dignament!
• Et trones bastant experta a 'hora de pujar i baixar de barquetes, vaixells a motor i llantxes... el que encara no havies controlat és pujar en ple oceà atlàntic des de l'aigua i amb un vent considerable en una "barquitxuela" de vela. Us asseguro que la meva imatge amb mig cos a l'aigua i l'altre mig cos a sobre la barca, intentnat pujar, no va tenir desperdici. El Gerard encara riu...
• Viure durant dos dies en una caseta colonial d'Olinda (la casa de los espíritus, de debó) i que el llit et caigui literalment al terra durant dues nits seguides, i us asseguro que només dormíem!
• Caure en plena mar en un buraco (així li diuen en brasiler als forats profunds) veient peixets als arrecifes de corall i quedar-te amb el cul en pompa.
• PAI.- aquesta era la paraula clau quan la gerent d'un hotel ens intentava dir alguna cosa i no ens enteníem, ella es posava nerviosa i noméserem capaços de riure! Li vam dir que si eres que no havíem pagat l'hotel i deia que no, que si ens semblava petit l'espai i també ens deia que no! Sort d'una francesa (després parlaré d'ella) que ens va dir que PAI vol dir PARE, i que aquell dia celebraven el dia del pare i que la nit d'hotel era gratis per ells (llàstima, que no vam arribar a temps :)
• La FRANCESA: se'ns presenta com una fan del Brasil, que va no sé quants cops l'any, sempre sola, i que parla no sé quants idiomes, entre ells el castellà que el barrejava amb el portugués i es passava el dia disculpant-se, quan no calia perquè nosaltres ja enteniem prou... en fi, que ens va voler donar el mil i un consells, i resulta que després nosaltres vam ser més espavilats que ella, ja que per arribar a jericoacuara ho vam fer amb 12 hores i ella mab dos dies perqè no sé quins lios es va muntar, i en comptes de seguir el camí direcció Jeri, va tirar enrera fins a Sant Loiuis ja que segons ella era el camí correcte. quan la Vam trobar de nou per Jeri, jo només podia riure! I ens deia que li agradava molt aquell poble i que es quedaria més dies dels previstos: nosaltres pensem que la pobra estava esgotada de tant viatjar.. al revés!
• EL Gerard, al llarg del dies tenia més pinta a un Ferrero Rocher, aquest any li ha tocat a ell rebre les picades dels maeïts insectes!!!
• PUJAR AL BUSOS REGULAR: resukta que a Brasil, tenen la gran idea que per entrar al busos has de passar per una espècie de tanca 'aquelles que giren, com una ruleta, bastant estreta per cert, i no pensen que de vegades els motxilleros com nosaltres, ens toca pujar allà amb la motxilla a l'esquena i és clar... ens quedàvem atrapats! Sort que en algunes ocasions ens empaitaven per darrera i al final la pressió feia que tot passés o bé les frenades i accelerades dels conductors que feien que passessis de totes maneres! Era una imatge molt divertida, sobre tot pels que ho veien des dels seus seients!

• 

•  I Finalment jo bevent cervesa, també és una gran toma falsa brasilera!!!

 UNA ABRAÇADA!!!

Tornada a Rio de Janeiro!

I després d'un mes voltant perl Nord del Brasil, tornem a l'origen (diuen que sempre es torna, oi? doncs nosaltres també!). Les tornades alspunts d'origen són interessants ja que allò que ens semblava desconegut fa 30 dies, ara ens assembla que tornem a casa nostra i recorrem els carrers de Rio com autèntics carioques (tenim les txinel.les incrustrades als peus!), i com sempre les postres són les més dolces i ens vam retrobar amb la Tereza, una entranyable, interessant i apassionada persona de la que en qüestió de pocs minuts vam aprendre moltíssim de les seves sàvies paraules. després de 10 anys em va encantar la retrobada, vam recordar aquell mes d'agost a les faveles i em van venir aquells records i aquells aprenentatges fets als 22 anys que realment van fer que hages una Marta abans del Brasil i una Marta després del Brasil. I és que les experiències són vitals, tinc tant per aprendre encara!!!

I fins aquí les històries d'aquest viatge, on ens emportem la calma brasilera, la seva música, el seu amazones, els seus deserts amb llacs, les seves platges, els seus sucs de fruita deliciosos i els somriures de les persones!

Gràcies a tots i a totes que heu anat compartint el viatgedes de 10000Km de distància, tan lluny i tan aprop.

Eu sou da Bahía, de São Salvador!

Eu nâo sou daqui, eu no tenho amor, eu sou da Bahia, de São Salvador. O marinheiro, marinheiro, quem te ensenou a navegar, o fou ou tombo du navio, o fou o balanço du mar... La vem, la vem, com ele vam faceiro, tudo de branco, com seu bonezinho....

Tants anys cantant aquesta cançó i ara estic aquí, on el mariner en concret la deuria composar, quina alegria!

Després de 14 hores de bus (us asseguro que les meves cames que no són curtes precisament ja no sabien si existien o havien pres la independència eles soletes... El cas és que, en arribar, i perquè durant aquest viatge ens acompanyen dos angelets que ens porten molta bona sort i ens protegeixen de tot, vam trobar un home encantador que ens va dir que ens portava a casa d´una senyora que llogava habitacions per 50 reais en un barri tranquil, a prop de la platja, el Barri de Barra (ajajajja), així que ens vam estalviar anar fent tombs amb la Lonely a la mà i vam seguir aquell senyor que ens donava molt bon rotllo! I la caseta està molt bé i ben comunicada i la senyora és encantadora!

Aqest dos dies ens hem dedicat a passejar pel barri de Pelourinyo, en el casc antic, on els carrers són adoquinats (i cal dir que tot i portar un mes al Brasil, encara no som experts en el domini de les txinel.les!), les cases són de mil colors, sona música per tot arreu i hi ha mil botigues de souvenirs, algunes d´elles no tenen desperdici!

Hem vist també algunes rodes de capoeira (i de pas reflexionar sobre la funció pedagógica que aquesta té sobre els xavals... els aniria tan bé a alguns dels meus alumnes!... tot arribarà), i avui hem assistit a un dels assajos d´un dels 100.000 grups que surten al carnaval de Salvador, ha sigut molt interessant i uriós a l´hora veure com es passen tot l´any preparant aquesta festa, que per a ells és la més gran i on smbla que la participació real i activa de la gent és brutal!

I demà ja marxem cap a Rio de Janeiro de nou (aquest cop anirem en avió!), farem les últimes voltetes, intentarem trobar~nos amb la Tereza (una de les educadores que vaig coneixer a l´any 2000 quan vam venir a col.aborar a les faveles amb el MNMMR). A Salvador hi ha una Associació que es diu OLODUM i que vettla per preservar i donar a coneixer les tradicions afrobrasileres en totes les seves modalitats i donant molt èmfasi a la música i concretament a la percussió, treballant e manera intergeneracional, com qe ja sabeu que a i m´emocionen aquestes coses, us adjunto el seu logo!

En aquesta associació han col.laborat pesonatges de la talla de Nelson Mandela, o Paul Simon, i com a cursiositat i perquè pogueu veure en directe imatges de bahia, us passo el link d ún video del Michael jackson que va fer amb els percussionistes i les gents d´aquí, les imatges són precioses, la cançó, des del meu punt de vista, no tant!

http://www.youtube.com/watch?v=ob-CRUv_BWo&feature=fvst

Una abraçada per a tots i totes!

Qué Linda Olinda!!!

Estem a Olinda, una preciosa ciutat Patrimoni de la Humanitat, a 6 Km de Recife. Els seus carrers estan plens de colors i de molta, molta calma, almenys durant el dia, ja que ahir a la nit vam sortir per veure l´ambient i deu n´hi do la gent que se concentrava, bàsicament en un carrer, això si, en tres o quatres bars!

Hem estat dormint en una casa colonial (d´aquells hospedatges que t´apareixen perquè algú t´hi porta), on una entranyable senyora (Deysi) ens ha cuidat d´allò més bé, i m´he fet unes abraçades brasileres d´aquelles tan boniques!!!!

D´aquí una estoneta marxem cap a Salvador de Bahia, el nostre últim destí abans de retornar a Rio.

Us agraeixo molt els vostres comentaris, em fan molta il.lusió perquè us sento molt a prop.

Una abraçada des d´un espai que estic rodejada de capgrossos i màscares de carnaval, de debó!

No ho vaig poder aguantar, m´he fet gran!!!

A l´últim post us comentava que estàvem en una pousada molt cutre, peró que ja ens anava bé ja que la nostra economia començava a flaquejar.... doncs aquell dia, després de tornar de la platja, en arribar a aquell cutritxill, ens vam estirar al llit i només ens va faltar veure aquell sostre a punt de caure... i jo vaig pensar: ja no estic per suportar aquestes coses, necessito marxar!!! El Gerard es trontxava de riure ja que ell és molt millor trotamundos que jo i s´hagués quedat, però la meva reflexió va ser: a veure, com a molt perdrem 17 euros entre els dos, i no vull pillar la triquinosis, perquè us asseguro que la inspecció de sanitat de feu segles que no passa per aquella pousada!!! Total, que vam decidir que marxàvem, vam fer les motxilles i ens vam inventar la història que ens havien trucat uns amics que acabaven d´arribar i que marxàvem amb ells. Si tot sortia bé, esperàvem ni pagar res ( de fet només havíem fet un pipi en un WC que vaig haver de netejar amb les meves toallites). Quan baixàvem per les ruinoses escales, pensàvem donar la clau a alguna de les noies jovenetes que estaven per allà, quan una veu d´ultratumba estirada en una hamaca des d´un forat (si, si, una habitació que semblava un forat) comença a dir: embora, embora!!! (que més o menys vol dir : que se van, que se van!!!) com si haguéssim volgut marxar robant alguna cosa (no hi havia res que se salvés!), li vam explicar el rotllo i li vam donar la clau , sense opció a que ens fes pagar res! Encara riem!!! A més, ens hem trobat la dona no sé quants cops ja que està just al carrer principal del poble, encara deu pensar que on són els nostres amics!

Total que vam marxar i vam anar de l´infern al cel, a la Pousada Azul, només a uns quants metres més enllá, un paradís,us poso les fotos a dalt! En questió de 15 minuts vam passar d´un llit asquerós a banyar~nos en una piscina xulíssima,tenir una habitació preciosa i un bany net i pol.lit! Com pot canviar la vida en 15 minuts eh? i cal dir que en definitiva estem pagant 35 euros entre els dos!

Aquesta nit marxem cap a Olinda, al costat de Recife, són 12 hores de bus peró hem agafat llits! (no ens estem de res!).

Beijos, i muito obrigada!

Canoa Quebrada

Ahir vam marxar de Fins a Fortalesa, unes 7 hores d´omnibus! A l´arribar a Fortalesa vam anar a petar al primer hotel que vam trobar just davant de l´estació de busos per venir avui cap a Canoa Quebrada. Vam arribar sobre les 22h i ja ens va sobtar quan el noi de l´hotel ens va preguntar que per quantes hores volíem l´habitació! (será que seria un hotel de cites?) En tot cas ens va ser prou igual perqué el menino a les 5.30 del matí ens ha despertat per dirños que a les 6h maxava el nostre bus!!! Així que corrent hem fet tres horetes més de viatget fins arribar a Canoa, un poblet de platja on venen els brasilers a passar els caps de setmana i fer platgeta. de fet es veuen pocs guiris a diferéncia de Jeri.

Hem aprofitat per comprar bitllets per l´Omnibus per anar cap a Recife d´aquí dos dies i una encantadora senyora brasileria ens ha dit que si volíem anar a una pousada que només costava 15 reais per persona (uns 7 euros!). Com que la nostra economia comença a fer fluixera hem decidit que sí, i probablement al matí encara anàvem prou adormits i ens ha semblat prou correcte. I ara acabem de sortir corrents del zulillo on ens hem fotut perquè està ple de bitxets, i diguéssim que poc netet, però en fi, són els últims dies de viatge i haurem de fer un petit esforç (jajajajaja).

Cal dir que aquests dies hem estat escoltant molta música brasilera, ja que en molts dels bars sempre hi ha música en directe, i dir~vos que algunes de les cançons del Gerard Quintana o de Menaix à Trois, resulta que en realitat són de cantautors brasilers... les escolto i és com estar a casa amb un altre idioma!

I aquest és el símbol de Canoa Quebrada, que em recorda bastant a la bandera turca!

Seguir´escrivint pra vocés!

Lembranças!

BARREIRINHAS, LLENÇOIS MARANHENSES, CABURÉ I JERICOACUARA

Això que veieu és real! Ho he vist ab els meus propis ulls, són els Llençois, un desert ple de llacs, increible, un regal pels sentits... llàsdtima que estava un pèl massifcat, i ja se sap, són aquests tipus de coses que tothom vol veure. Vam passar tota la tarda i vam veure una altra posta de sol realment espectacular a sobre una de les dunes més grans!

Al dia seguent vam anar des de Barreirinhas fins a Caburé, amb el nostre mitjà de transport preferit: la barca (bé, aquest cop més que una barca era una llança). Aquest dia també ens vam dedicar a descobrir de quina manera podíem arribar a Jericoacuara (un dels pobles més macos de la zona, després us explico) sense que ens rebentéssin més de 1000 reais (aquests brasilers encara no saben que som uns trotamundos!), així que finalment vam tenri sort perqué al senyor de l´hotel li vaig fer molta gràcia perquè deia que m´assemblo molt a una actriu o presentadora brasileira, i anava a tothom a "ensenyar~me" perquè li confirméssin que tenia raó (jajajaja), ens va dir que podíem anar a Jericocacuara (Jeri pels amics) de la seguent manera: agafant dos espècies de camions 4X4, un omninbus, una furgoneta i finalment un altre 4X4 fins a jeri, tot per... uns 100 reais (és a dir que ens estalviàvem 900!!!), i així ho vam fer, és clar que vam trigar 12 hores per fer el trajecte, entre dunes, camins plens de botsi  furgonetero recadero (abans de sortir del poble no us podeu ni imaginar la de coses que va anar portant i recollint de moltes cases del poble on estàvem).

I això és una de les vistes de Jeri, de fet aquesta gran duna ens queda davant de la Pousada on estem!!!

Jeri és un poble... com us ho diria, sembla tot ell un decorat de Port Aventura, és preciós, tot super ben posadet, petitó, bufó, tots els carrers són de sorra, tothom va amb xinel.les o descalç. és com anar tot el dia caminant per la platja. I només hi ha guiris! La platja és relament bonica i aquí com que fa molt vent, es concentre una gran quantitat de surfistes, windsurfistes i kitesurfistes (quantes coses que estic aprenent!!!) Realment és un oble molt i molt tranquil, on no hi ha massa cosa a fer que anar a la platja, menjar, estirar~see en una hamaca i beure caipirinha i sucos (bé, en el meu cas no puc amb més de mitja caipirinha, demasiao pa´l cuerpo!).

I entre totes aquestes vistes i aventures, també tenim tempes per anar fent feineta personal, la veritat és que almenys jo penso que estic avançant molt en decisions que he de prendre de cara al setembre, intento retrobar~me amb la més pura essència que em defineix, tot i que de vegades hi trobi coses que no m´agraden o que no em fan sentir del tot bé. Segueixo caminant, i des de Jeri sembla que l´Univers estigui molt a prop perquè hi ha uns estels impressionants, i jo me´ls miro amb amor, els observo, els somric i els hi demano que conspirin cap al meu desig de rebre i donar carícies pel coraçao.
Demà marxem cap a Fortalesa i aquesta nit intentarem anar a ballar una ica de samba, a veure si trobem la nostra autèntica vocació!

Muito obrigada meninos e meninas, beijos fortes!

Calma, reggae i música en viu a São Louis de Maranhao

Aquesta és la nostra plaça a São Louis. Aquí ems hem passat moltes de les hores que portem en aquesta ciutat, patrimoni de la humanitat. Va ser una ciutat colonial, i tot i que no está del tot cuidada, els estils de les façanes de les cases, els carrers empedrats, les escalinates i els colors, fan pensar tot el glamour que devia existir en aquí fa uns segles.

Actualment és una ciutat tranuil.la, pel matí es veu ben poca gent pels carrers, i a les nits... la música (sobre tot el reggae) impregna cada un dels racons com si preparessin l´arribada a la ciutat de  Bob Marley, les gents surten al carrer, inunden les terrassetes on sempre hi ha algun músic tocant en directe (amb molta qualitat a més a més), i les taules s´omplen de litres i litres de Brahma (cervesa nacional) i de caipirinhas (clar està).

Ahir a la nit vam tenir la sort de retrobar~noa amb el Jorge (el sevillano de la selva) amb una amiga seva brasileira i vam poder seguir compartint una agradable vetllada entre riures, música i cerveseta (sí, jo també!!!).

Demá marxem cap els llençois Maranhenses que són unes dunes enormes a on s´endinsa l´Atlántic, sembla que serà un regal per la vista i de ben segur que per la resta dels sentits.

Seguiré escrivint!

Um beijo brasileiro  pra vocés!

Tarzán, nosaltres i la selva amzònica!

Acabem d´arribar a la civilització. Han estat tres dies formidables.
Vam sortir de manaos el dia 3 amb un petit vaixell que ens va portar fins a l-entrada de lÁmazónia. Allà ens esperaven unes furgos hippies (com les que a nosaltres tan ens agraden) que ens van portar durant una horeta i mitja fins agafar una altra barqueta (aquesta molt més petita ja) fins arribar al lodge ons ens vam allotjar la primera nit. La sensació del viatge ja va ser excepcional. la immensitat d-aquell rio, d´aquella exhuberant vegetació, els sons d´alguns animals totalment desconeguts per nosaltres... ens feia sentir lliures. Coincidim amb un petit grup amb qui compartiiem el viatge: el jorge, un sevillano trtamundos "estupendu" amb el que vam connectar de seguida i del que vam aprendre moltíssim, una parella d´anglesos traqnuils com nosaltres i molt respectuosos amb els que hem compartit i rigut de les aventures i un matrimoni portugués que a estones han estat i a estones no, diguéssim que portaven un altre ritme (jajajaja).

En arribar vam dinar (per cert, tot era deliciós, és clar peixet acabat de pescar, només faltaria!) i de seguida ens vam posar a fer el reconeixement de l´entorn. El nostre mitjá de transport per excel.lència ha sigut la barqueta, de vegades amb un petit motor i dáltres a rem. Ens van presentar a qui seria el nostre guia i més tard heroi: en Tarzán. i no és conya, aquestes el seu nom a lÁmazones, fill d´un chamán i expert amb tot allo que té a veure amb la vida salvatge, tot un crac! Vam anar a veure diferents especies d´animals, vam al.lucinar, aixó fins la posta de sol que va ser quelcom espectacular, hi penso i se´m posa la pell de gallina.

Vam sopar i a la nit vam sortir a veure de nou la vida nocturna, aquest cop en Tarzán va agafar un Yacaré (Caiman) de l´aigua i el vam estar agafant: increible, a més l-animaló estava molt i molt relaxat.

De tornada al lodge, vam decidir dutxar~nos abans d´anar a dormir, feia molta calor i tanta humitat que al dia seguent encara tenime els cabells molls, diguessim que va ser una nit molt i molt humida (jajajaja);

El segon dia vam esmorzar molt d´hora i vam anar a fer una excursió, aquest cop a peu per la jungla, el tarzan anava explicant de quina manera es podria sobreviure a la selva, tant a nivell de plantes medicinals com menjar (molt interessant la teoria i espero no haver~la d´aplicar a la pràctica). Després vam tonar a dinar, a la tarda petita excursió amb barca per veure com treballen artesanalment el cautxo i després a preparar tot per sobreviure una nit a la selva!!!

En Tarzán ho va preparar tot> hamaques, mosquiteres, caixa de queviures i aigua, tot a la barca i a bscar un lloc on fer el campament!!!! De fet nosaltres vam fer ben poc, ell va prepara el campament en un moment, quina habilitat!!!! Les hamaques, les mosquiteres ben posades per no patir picades, el foc i el sopar, vam cuina pollastres, arros i de fruita abacachi (deliciosa pinya). Mentres es feia el sopar i la jungla era cada cop més fosca, vm parlar de l´amor, dels somnis, dels projectes i d´històries de por selvátiques!!!! Se sentien cada cop més sons, i tot i que estavem tranquils (penseu que a fer el vivac de tot el grup només vam anar el Gerard i jo), intentávem estar atents als possibles perills!

Després de sopar ens vam posar a les hamaques i a dormir! Els primers minuts van ser emocionants, estranys, impactants, i a poc a poc ens hem anat fent a la selva i cal dir que hem dormit molt i molt bé! A les 6 del matí, el Tarzan ens ha despertat, hem recollit el campament, hem pujat a la barca, i de camí a casa hem vist una espectacular sortida del sol! Heme smorzat i després hem visitat una família tradicional de l´amazonia, com s´organitzen, com treballen, etc, hem dinat i hem tornat cap a Manaos.

Ha sigut una experiéncia relament increible i totalment recomanable, hem connectat totalment ambla natura i el primer xacra está més que activat!!!! Ara anirem pel segon que és el sexe (jjaaja, és broma, o no!) Tenim coses meravelloses al planeta Terra que cal cuidar~les, mimar~les i conservar~les. M´he sentit molt feliç i afortunada d- haver viscut l´experiència, MUITO OBRIGADA AMAZÓNIA!!!

Disculpeu les faltes d´ortografia

demà cap a la selva amazònica!

 
Ahir vam arribar de Rio a Manaos amb avió. Vam fer escala a Sao Paulo i després cap aqui, la ciutat que diuen que és l´entrada a la selva amazónica. Com sempre i com que som uns happyflowers, no teníem cap reserva feta, tot i que sempre sabem que la Lonely Planet o la Trotamundos ens treuen dels més grans alderulls. Aquest cop va, conèixer un noi alemany que volava amb nosaltres i vam decidir compartir taxi i el seu hostel, així de pas ens estalviàvem uns reais. Cal dir que eren les dues del matí i no estávem en les millors condicions, i vam acabar en un alberg de pseudomotxil.lers solitaris buscant no sé qué i amb poc respecte pels altres, ja que a les 6 del matí tothom corria pel jardinet de l-alberg amb plats amunt i avall, i és clar, la nostra finestra donava just a aquella zona.... ens estem fent grans? Diria que no, nomes desitgem calma. Evidentment el lavao era cominitari i m ´estalvio els detalls, peró aquest matí m´he dutxat com una campiona.

La resta de dia l´hem dedicat a lligar l´excursió de tres dies que farem per la selva amazònica amb tres holandesos i un altres català que encara o coneixem. La hstòria promet molt: anem amb barca, canoa, una nit muntarem un campament per dormir ben bé al bell mig de la selva, visitarem una comunitat indígena... estem molt il.lusionats, sobre tot per prendre contacte amb un tipus de natura que desconeixem i compartir uns dies amb un grup de gent que estan per descobrir i que ens descobreixin, és clar.


La resta de dia hem estat passejant pels carrers plens de gent de Manaos, amb una calor asfixiant que l-anem refent amb sucos boníssims. La veritat és que és un plaer poder veure fruita natural a tota hora, quan arribem a BCN no sé què demanarem als bars!, ja ho deia un grup d´animació: Posa fruita a la teva vida, extreu el suc de l-alegria....

Una abraçada brasileria meninos e meninas, per cert, m´emociono amb els vostres comentaris! Moltes gràcies!

Disculpeu les faltes....

Des de Rio de Janeiro

Ja estem a Rio de Janeiro, fa tres dies que hem arribat. M´estic retrobant amb imatges passades i amb moltes de noves. Sembla que rio ha canviat molt, sobre tot en els preus! (ho trobem molt car, gairebé com a Barcelona). En tres dies hem canviat tres cops d´hotel, ja sabeu, ara només pot ser una nit, us enviem a un altre hotel i quasi bé no cabíem de lo petita que era l´habitació... finalment estem en un petit apartament que ens permet cuinar i estalviar alguns reais.

Ja hem pogut lligar una mica la ruta que farem (sempre a última hora, ja sabeu). En dos dies marxem cap a l´Amazones, després anirem cap a Sant louis i farem tota aquell zona amb bus per tal de conèixer els poblets més auténtics, despr~es seguirem cap a Natal i Recife, i finalment cap a Salvador du Bahía per arribar de nou a Rio. Finalment hem descartat anar a Fernando de nornha perqué és caríssim, així que la vida ja farà que retornem algun dia.

El clima és excel.lent, la gent traqnuil.la i encantadora, i a Copacabana i Ipanema us ben asseguro que passem totalment desaparcebuts ja que aquí la gent cultiva molt, molt, molt el seu cos, i nosaltres resulta que cultivem altres coses! jajajajaja

Seguiré explicant històries. Grácies per llegir~me.

Una abraçada,

Marta

Cap a Formentera!!!

Marxo uns dies a Formentera: a descansar, a gaudir, a renovar energies, a compartir i sobre tot a deixar fluir a tot allò que ha d'arribar, que ja està aquí!

Sota el prisma de la mirada

És clar que depèn del dia o de les circumstàncies, som capaços d'analitzar o sentir les coses des de diferents prismes. Aquests prismes són els que ens fan sentir en estats d'eufòria o en estats melancòlics.

A mi de vegades em costa enfocar, com quan feia aquesta foto a l'Índia: què volia que fos enfocat, el palau o la finestreta? Vaiig dubtar... en aquell moment volia resaltar la finestra ja que em deixa mirar per ella, de vegades des de la subtilesa, d'altres des de la llibertat i d'altres des dels somnis, des de la imaginació...

Me n'adono que els estats d'ànims estan íntimament lligats amb els prismes de les mirades, i depenen del referent amb què o qui compares. Però no és el prisma de la meva mirada a la vida el que m'ocupa, més bé té a veure amb els prismes de les altres persones que em pre-ocupen. Ja que és en aquests moments quan m'he de situar, posicionar, expressar i transmetre. De vegades l'experiència no té preu, és altament positiva, ja sigui des del plaer o des de l'acumulació d'aprenentatges. D'altres,és altament nociva perquè m'indigno i m'enfado... i com gestionar això aquests dies se'm fa feixuc...

Nit de Sant Joan

Nit de Sant Joan, solstici d'estiu. Avui cremem a la foguera els desamors, les pors, les presses, els  malestars, les presses, l'estrés i les impaciències.

Avui les bruixes i els bruixots es preparen per fer desaparèixer de les nostres vides allò que no volem o no ens interessa, per renovar l'ambient, els espais, els somriures i els cors.

Una nit per l'amor, pels riutals i pels somnis.

Estiu

Quines ganes que arribin les vacances!

Aquest estiu més que mai tinc ganes que arribi. Nescessito un temps per situar i resituar les MEVES coses, i insiteixo amb MEVES ja que últimament només he tingut temps per situar les coses dels altres, sobre tot a nivell professional.

Un temps per decidir camins, per entendre'm i entendre als altres, per creure i tornar a creure en els actuals i futurs projectes, per acabar amb algunes històries i començar unes altres. Temps per no fer res, per parar, per reflexionar, per cuidar-me.

Vull que em bressolin

Vull que em bressolin, desitjo una carícia pel cor

Filtracions

Els que em coneixeu sabeu que crec en la llei de l'atracció: atraus el que penses. L'altre dia llegia una frase d'Aristòtil que em va agradar molt i deia: "Pensa el que sents i sent el que penses".

Aquest cap de setmana he donat moltes voltes al poder de les projeccions i de les visualitzacions, així com ubicar on es troben els veritables pensaments i sentiments. Probablement, durant el procés, se'm filtren algunes de les meves pors, de les meves mancances, de les meves inseguretats. És clar que des de l'inconscient. em pregunto quina és la millor manera, el millor mètode per erradicar aquestes qüestions que no deixen que flueixin alguns dels meus grans desitjos. Creure en una mateixa hauria de ser el gran què, i després suposo que la PNL i la hipnosi per tal de treballar l'insconscient i erradicar aquelles "històries passades" que no deixen que el nous camins estiguin lliures de pedres.

També he après que he d'expressar allò que vull, a la persona  en qüestió. La meva excessiva empatia tampoc crec que ajudi en determinats moments. Per altra banda he de viure l'èxit en l'apecte més íntim de les relacions personals per tal de tenir el registre com a referència i a partir d'aquí tocar el cel.

Glòria

Avui vull fer un petit homenatge a la meva amiga! Ella és la Glòria. Quan llegeixi això i a més vegi al seva foto es morirà de vergonya i aquestes coses, però jo li vull dedicar aquest espai. Me l'estimo.

Ella té una gran qualitat humana i una bonica sensibilitat cap a les persones i les coses. Caminant al seu costat fa ara un grapat d'anys, he tingut el luxe de créixer, pensar, somniar, compartir i sobre tot sentir-me estimada. Hem estat i estem juntes a les dures i a les madures, quan tots sabem que de vegades estar a les madures no és fàcil, i ella sempre m'ha donat tot el seu suport des de l'amor i la delicadesa que la caracteritza.

És extremadament intel.ligent i això permet poder parlar de qualsevol tema o aspecte de la vida ja que sempre és molt enriquidor. Estic encantada, sé que li ve lo bo i millor i sé que d'aquí un temps ens riurem d'alguns dels moments pels que passem amb molta intensitat.

Sempre endavant, sempre recolzant i sempre estimant. Què més puc demanar?

Com deia aquella cançó: "ets tan increïble, ets tan especial, que si no existissis t'hauria d'inventar!"

T'estimo princesa!

Gràcies a la vida!

Avui ha sigut un dia fantàstic! I és que la vida ja ho té això, que et regala coses precioses. Avui m'ha ofert el retrobament amb un company, amic de facultat, en un context esperat però amb unes tasques inesperades. Jo, psicopedagoga, ell, de la secreta!!! I resulta que em buscava a mi, i ni ell ni jo sabíem que compartiríem un espai confidencial des de la més absoluta coneixença... perquè mira que havíem compartit intimitats! Gracies "mi Che" per ser i estar, pels records i per seguir-te marcant-te bistecs.

Més tard, sortint del metro, en la inmensitat de Barcino, sento una dolça veu que em diu:-Marta! Era ella, una altra confident de cafès eterns, de converses exquisites, de somnis compartits, d'amistat profunda, d'aprenentatges intensos, d'amor de quars rosa... Com deia Violeta Parra: Gracias a la vida que me ha dado tanto, i afegeixo: que me das tanto!

les relacions humanes, complicades o masses egos?

Les relacions entre les persones haurien de fluir, han de fluir. Penso que no ens hem de permetre que no ho facin. Objectivament ha de ser quelcom fàcil: jo t'escolto, tu m'escoltes, jo et respecto, tu em respectes, jo opino, tu opines, arribem a un acord, o no, i en tot cas cada un fa el seu camí sense posar pedres al camí de l'altre.

Sembla ser que això és una teoria, o almenys aquests dies em trobo amb persones que no tenen precisament aquesta actitud, on tot passa per l'estat del seu EGO. Això no seria un problema si aquestes persones decidissin quedar-se a casa seva compartint la vida amb unes plantes, però quan les seves respostes, les seves responsabilitats i els seus pseudocompromisos impliquen a altres persones, no ho TOLERO. Em sembla una gran falta de respecte, una poca o nul.la cura d'humiltat, un seguit d'inseguretats profundaments amagades que no són capaços de gestionar i treballar-les posteriorment. Insisteixo, si no afectés a tercers sovint més "dèbils" (per situació, estatus o condició), me la pel.laria bastant, però quan aixó interfereix en el desenvolupament de la vida quotidiana d'altres persones o grups, m'indigna. On queda la nostra responsabilitat?I  la nostra consciència?

El que intento és trobar la fòrmula per poder neutralitzar aquestes persones quan les trobo en el camí de la meva vida o de les vides d'aquells que m'estimo. Desitjo que evolucionin a una altra etapa, que el seu cos físic, mental i emocional s'elevi una mica més, suficient per empatitzar, per acompanyar, per recolzar i resoldre les situacions complicades que sovint poden tenir les persones que tenim al costat. Trobem l'essència perfecte, regalem el somriure...

Instants

Cremen quatre selves al teu cor
corre mare terra, lluny del foc.
Ja no hi ha misteris sota el sol
tremola mare mar i ofega-ho tot.

Un envàs sense retorn
així serem tu i jo
passatgers a l'últim vol
haurem d'anar.

Sempre endavant
sempre inventant respostes
sempre esperant en va.

No som diferents
només instants del temps.

Qui anirà a buscar-te si te'n vas
qui t'esperarà amb el cor trencat
qui vindrà al matí a dur-te el sol
qui anirà a donar-li corda al món.

Si tot fos una il·lusió
potser em faria por
si ara som reals tu i jo
haurem d'anar.

Sempre endavant
sempre inventant respostes
sempre esperant en va.

No som diferents
només instants del temps.

Sempre endavant
sempre sembrant preguntes
sempre passant de llarg
digue'm on anem
per què seguim corrent.

Sempre endavant
sempre buscant respostes
sempre esperant en va

No som diferents
només instants del temps.

El sentit de les mirades

Aquesta setmana estic tenint especial atenció a les mirades de les persones. Diuen que la mirada és el reflex de l'anima. Estic totalment d'acord. Sovint les paraules no corresponen amb la mirada. He descobert que estan plenes de contingut i que cal observar-les atentament. En la profunditat dels ulls vaig trobant les veritables essències. Mirades de desconsol, de por, d'alegria, de sinceritat, d'hipocresia, de dolor, de patiment, de serenor, de desconcert...

Aquesta setmana estic intentant parlar més des de la mirada i menys des de les paraules, i funciona. És un llenguatge més autèntic, més profund, més sincer. Les paraules, de vegades, són buides de contingut i les mirades són més difícils d'amagar la no sinceritat.

Recordo la mirada blava intensa del meu avi, amb aquells ulls transparents sempre ens transmetia el seu estat d'ànim, suposo que ell va ser una de les persones que em va ensenyar la importància d'expressar mitjançant uns ulls, una expressió.

També he après a mirar les persones des de diferents perspectives, des de més enllà del que expressen amb els mots, i això em dona molta informació, per alhora, ser més coherent amb elles i més sincera i honesta.

La mirada de la noia afgana encara m'impressiona a dia d'avui, de l'any 1984, si teniu l'oportunitat de veure la imatge de la mateixa persona al 2002, al.lucinareu, observeu com ha canviat l'expressió.

Us recomano, si voleu, fer l'excericici d'observar d'aquesta manera, us endinsareu en un nou món.

Joves entre reixes

Joves entre reixes, això és el que he vist avui quan he anat a visitar un alumne a un centre tancat de menors, o centre educatiu com anomena el Departament de Justícia. Em pregunto si la paraula "educatiu" és adient. Diria que la paraula educació s'hauria d'usar en altres contextos, com ara l'educació formal i la no formal. Sembla que es vulgui educar els joves amb menys possibilitats quan ja estan tancats. I què passa abans? quins són els recursos que estem tenint?

Em pregunto si s'hagués pogut evitar l'internament de H.E. si no haguessin fallat la resta de recursos educatius. Quin és el punt feble que tenim com a societat, com a ciutadans i com a professionals de l'educació que no som capaços de reconduir un jove en medi obert? Necessita el medi tancat per tornar després suposadament rehabilitat? O es trobarà amb els mateixos paranys i les mateixes dificultats que tenia en el seu quotidià, simplement 9 mesos més tard? Em preocupa aquest tema. Avui he vist un adolescent de 15 anys, que m'estimo, que crec en ell, tancat en un espai molt reduït, perquè l'ha "liat". Entenc que, ara per ara, no hi ha masses opcions arribats a aquest punt per intervenir i modifcar les conductes violentes del H. E. I em pregunto, se'ns ha escapat alguna cosa abans?

Oda a "La Tresca i La Verdesca"

Avui dedico l'espai al millor grup de música per a infants que, des del meu punt de vista, hi ha a Catalunya. Avui és un dia important per a ells perquè han pres decisions (per respecte a ells no explicaré de què es tracta).

El Jordi, el Toni, el Carles i el Claudi són les ànimes de la Tresca i la Verdesca. La seva tendresa, dolçura, qualitat musical i vocal fan que les seves cançons esdevinguin petits tresors per l'oïda, desperten emocions i sentiments que sovint poden estar amagats, conviden a regalar un somriure d'orella a orella i fins i tot a ballar un vals amb alguna persona desconeguda.

El que més destaco és la seva qualitat humana, el respecte absolut que tenen cap a la infància i les seves famílies i la seva capacitat creadora i innovadora. Es nota que treballen des del COR. Si teniu l'oportunitat, no us perdeu algun dels seus espectacles, sigueu grans o petits, homes o dones, avis o àvies... us garanteixo una hora apassionant, plena de petites sorpreses, d'acords excel.lents, de veus precioses, de transmetre molt parlant ben poc, de sensibilitat, de tendresa...

Moltes gràcies macos per ensenyar-me tantes coses, per compartir, per les hores i hores de reflexions, per les passions i per les abraçades! Que seguiu trescant durant molts anys!

www.latresca.com

Fisioterapeuta

Com us deia, ahir vaig decidir demanar hora urgent a un Fisioterapeuta per veure si em calmava una mica les meves cervicals i la meva esquena en general. M'aten l'Ismael, un noi encantador. Em fa un examen fisiterapèutic i m'observa tot el cos: de lluny, d'aprop, de dalt, de sota... començó a notar que fa calor, però no hi ha problema ja que en aquell just moment em diu que em tregui la roba i que em quedi amb calcetes i sosten. És un professional. Les gotes de suor em queien per tot el cos, seria per la llarga durada de l'observació des d'ell cap al meu cos? No estic acostumada que em mirin físicament des de la més estricta relació pacient-terapeuta.


Em dona molt bona onda i bona energia, així que em deixo anar i observar per ell, ha de fer la diagnosi, no?
Suposo que ell se n'adona que estic suant i posa l'aire acondicionat, cosa que li agraeixo moltíssim. Després d'aquest pas d'observació em fa passar a la camilla. Em fa diferents moviments i preguntes sobre les zones contracturades. El cert és que a mida que avança amb el massatge, menys l'escolto i menys capaç sóc de respondre les preguntes des de la coherència, se'm comença a caure la babeta...

Tot va bé, em relaxo molt, ell va fent la seva feina, amb estiraments, pressions, calor localitzada... fins que de cop, AHHHHHHH! (bé, aquest so que he fet no sé molt bé com escriure-ho, els que em coneixeu ja sabreu  quin tipus de so és). Desprevinguda ha tocat, massatjat i fet pressió sobre el punt més sensible del meu cos: aquell concret que es troba més o menys per la cintura!  Evidentment el pobre noi ha pensat que em feia molt mal, i em diu: qué et passa? tan mal t'he he fet? I en aquells moments que la meva ment estava bastant en "encefalograma pla" va i li contesto: passa que m'encanta!!!! Jajajaja No savia on ficar-se (entre altres coses perquè només es podria haver amagat sota la camilla, i no era plan!). Total, que tots dos hem sigut lo prou adults com per seguir i acabar amb la sessió! Ens veiem en una setmana.

En resum i a banda de l'anècdota: EXIGEIXO QUE LA SEGURETAT SOCIAL ENS OFEREIXI SESSIONS COM AQUESTA!!!

A l'UCI de l'educació

7.35 Estaciono a l'aparcament de l'hospital (és a dir, de l'Institut). Entro, signo conforme he arribat i per tant estic preparada per rebre qualsevol parte mèdic: altes i baixes.
7.45 Em dirigeixo al meu departament per agafar tot el material quirúrgic.
7.50 Vaig cap a la sala d'ingressos (és a dir, la sala de professors) i intento fer un cafè. Necessito una bona dosi de cafeïna per encarar el nou dia. Oh! No recordava que la màquina fa més d'una setmana que no funciona. Encara que sembli una petita cosa, el dia comença poc endolçat, seguim endavant. Miro el correu per si de cas hi hagués un diagnòstic d'última hora... i no va internet! Segona pedra en el camí. Seguim, sempre amb un somriure!
8.00 Sona el maleït timbre que ens deixarà sords a tots, ningú ha pensat posar música de meditació per començar el matí amb tranquil.litat? Comencen a entrar tots els alumnes, alguns tenen l'alta i se'ls veu feliços, d'altres ja es veu que en algun moment del dia, demanaran el torn per ser visitats. Em poso mans a l'obra. Estic de guàrdia i he de resoldre la primers urgència: un noi sembla que s'està mig morint sobre la taula, vaig cap allà, li parlo, li toco el braç per assegurar-me que les constants vitals responen. No responen. Segueixo insistint, ara li toco el cap i... sorpresa: només estava dormint!
9.00 Reunió d'equip mèdic (és a dir, reunió de tutors)... i em plantejo: qui ens cura a nosaltres? Ens passem el dia apagant focs, corrent amunt i avall, parlant amb les famílies, mediant, anant a les sortides, engrescant a la resta de professorat, pensant noves estratègies perquè ningú es lesioni pel camí... necessitem un psicòleg, o un massatgista?
10.00 Visita rutinària. Avui em trobo amb 12 pacients. Els expedients són molt diferents, intento dedicar 5 minuts a cada un, els canvio la medicació si fa falta. De moment tot controlat. Sembla que no m'he equivocat en les dosis. Seguim
11.00 Suposat descans per fer un cafè, però no: avui sembla que el cafè se'm resisteix! Vénen els del sindicat a explicar-nos com es troben els Hospitals de Catalunya (és a dir, els centres educatius), m'acabo de deprimir!
11.30 Començo a correr amunt i avall, buscant pacients (alumnes) que m'han d'entregar uns papers urgents (tot és sempre urgent en aquest món): se m'han oblidat, pensava que m'ho feies tu, els he perdut, jo passo, m'ho pots tornar a explicar tot de nou?, ara passo de sortir de classe, em pots treure a la següent que no em mola gens? intento no perdre la paciència, segueixo somrient i pensant que són coses de l'edat, que entren dins la normalitat.
13.30 Aconesegueixo tots els documents dels 17 alumnes que perseguia, després de dues hores em sento FELIÇ! i ESGOTADA
13.45 Reunió d'equip mèdic.- parlem dels casos més greus: els operem?
14.30 Pausa per dinar i seguim sense cafè... OJALÁ QUE LLUEVA CAFÉ EN EL CAMPO
15.00 Intervenció urgent amb alumnes estrangers: fem un grup per aconseguir que entre tots , traduïnt els uns als altres ens entenguem i aconseguim omplir els maleïts papers!!! Al final acabo parlant francès... o era àrab?
16.00 Aconsegueixo arribar al meu despatx de nou. He de contactar amb un professionals d'un altre centre per parlar d'un "pacient" . Fa dos setmanes que els persegueixo i no hi ha manera. Truco, i em passen amb la persona responsable. Penso: -Visca! Al final acabarem el dia "por todo lo alto". I NOOOOOOOOOOO, em diu que ara no pot parlar, que si de cas em truca demà!!! Com pot ser?Aprofito per endreçar expedients i centrar-me, serenar-me...
17.00 Sona el timbre i marxo, per avui ja està bé! baixo al poble i passo per davant d'una consulta d'un fisioterapeuta. paro el cotxe i entro. Li dic que em fa molt mal l'esquena i les cervicals. em toca mínimament i flipa. Em dona hora urgent per demà. Quina paradoxa! Ara soc jo la pacient que estic a Urgències!!!

Si voleu saber com acaba la història, us diré que al final he aconseguit prendre un cafè, a les 19.00 a la plaça del Pi, des de la sol.litud més agraïda que mai, observant la gent i pensant que en definitiva, m'encanta la meva feina i que intento fer-la amb tot l'AMOR del Món, tot i que hi hagi dies com avui, on la pujada té massa desnivell.

On quedarà la Lonely Planet?

Avui he descobert un web realment impressionant: http://www.guiomatic.com. És un web que et genera una guia de viatge que no té res que envejar a les millors guies turístiques conegudes. A més, pots demanar que et generi una guia en format A4, butxaca, pel mòvil, per correu, etc. He provat la pàgina i he al.lucinat!!!

I

I jo soc una romàntica, i em pregunto: què se'n farà de les entranyables Lonely Planet's plenes de guixots, poss-its, petits escrits, números de telefons de les persones que vas coneixent, olors impregnades, fulles "sueltes"...?  Les TIC són importants, i voldria pensar que no han de ser imprescindibles. On quedarà d'aquí un temps la nostra socialització més humana quan en comptes de passar-te hores i hores a l'Altaïr,observant llibres i revistes i intentant averiguar a quin país vol viatjar cada una de les persones que entren i surten de la botiga, et connectis a un web des de la sol.litud de casa teva?

L'art és una arma carregada de futur

"Nosotros queríamos cambiar el mundo y no lo conseguimos, ahora intento que el mundo no me cambie a mi"

 

I 

M'he sentit molt identificada amb aquest film. Un grup de persones que lluita pels seus somnis, en aquest cas mitjançant el teatre. Volen canviar el concepte i fer del teatre un ús social. Em recorda a diferents grups i entitats properes a mi que usen l'art per fer d'aquest món on vivim, un món més acollidor, agradable i just per tots i totes.

Em fascinen els joves protagonistes de la pel.lícula, per la passió i la creativitat. Sovint em fa por que un dia em resisteixi a participar en accions que puguin servir per no fallar-me a mi mateixa i les utopies que persegueixo.

Les accions al carrer: el carrer com a eina social, per tal d'arribar al màxim de persones possibles, per provocar canvis, per intentar avançar col.lectivament, per no comprar motos... això és el que ells volien!

Us la recomano! 

Per un moment dolç

Us regalo un bombonet perquè el gaudiu en el  moment més dolç de la setmana!

Aprenentatges penitenciaris

La vida m'ha regalat poder intervenir a presons i conèixer algunes de les realitats que s'hi viuen. Les històries de vida de les persones que es troben en aquells moments allà em fan pensar i reflexionar profundament. Sovint, es té una preconcepció del pres com algú que no es mereix res, i jo em pregunto: quna responsabilitat tenim com a societat perquè aquestes persones acabin privats de llibertat?

Per mi ara el "presos" tenen noms i cognoms, he conegut persones amb unes ganes increïbles de superar l'entrebanc que els ha posat la vida o s'han posat a la vida, i em fan aprendre que la vida passa per les petites coses, per les experiències quotidianes, per gaudir de cada instant intensament. El concepte de Llibertat ara té un altre valor per mi. "Los que estamos en la calle" (com diuen ells) podem decidir fins a quina hora sopem amb uns amics, si anem a passejar a la platja o a la muntanya, si decidim compartir un cafè o anar al cinema, si volem dormir fins que el cos digui prou i sobre tot decidir amb qui dormim. Aquestes coses a les que sovint no li donem massa importància, són precisament essencials. Ddóno gràcies per l'oportunitat de crèixer com a persona, i sobre tot de desprendre'm de l'egoïsme que en alguns moments m'envolta.

Què ens estan dient a crits els adolescents?

Avui ha sigut un dia de debat i reflexió profund. Quina és la millor manera d'entendre i acompanyar a aquests adolescents que ens estan dient a crits alguna cosa, i no som capaços, des de la visió de l'adult, d'oferir-li's les eines i estratègies que necessiten?

Des del meu punt de vista, m'aferro al vincle emocional que podem crear amb ells. Oferir-li's un espai de confiança i creure amb ells. El que més em preocupa és com fer peruqè els altres professionals treballin des d'aquí i no des de la desídia i la queixa constant.

Bonics retrobaments

Hi ha dies plens de llum, dies que tot fent un cafè al popular Kavparov del Raval, rebs una trucada, en principi semblava desconeguda, llunyana. Quina sorpresa! Després de 7 anys d'haver estat a Istanbul em retrobo amb el Sefer, que ara viu a Màlaga, amb un perfecte castellà i moltes ganes de començar una nova vida, una nova història, un nou camí!

Deixem que la vida ens sorprengui!

Dies de pluja...

Miro per la finestra i observo com cauen les gotes de pluja d'aquesta tarda primerenca de maig. Observo com es mouen lliures, com cauen amb suavitat, serenor, sensualitat...

Tarda per compartir amb mi mateixa, i Bob Marley, que em transporta a aquells indrets desitjats, creats en una ment desitjosa, impacient, contenta, observadora...

Associo la pluja a situacions mai viscudes i en canvi visualitzades. Tardes de pluja estirada sobre una manta taronja, amb un té de canyella, cremant un incens hindú, compartint amb unes mans que anhelen recorrer cada part del cos de l'altre en forma de massatge, lliscant els dits per la pell, facilitats per una essència de White Musk.

I mentrestant, seguirem escoltant al Sr. Marley, fins que sigui una altra mirada la que visulaitza la silueta de la fotografia, que ara serem tu i jo.

Amélie

Avui he tornat a veure Amélie. He de dir que era el dia perfecte per centrar-m'hi en ella. És curiós el fet que aquesta pel.lícula la vaig veure fa anys i no em va agradar gaire, i avui, he connectat plenament.

És ben cert que la vida és plena de petites coses que ens connecten amb els altres, de somnis que es poden fer realitat, d'oportunitats que cal prendre-les al vol, arriscar-nos a viure plenament, a emocionar-nos amb cada instant. Tot es pot convertir en màgia si hi creiem, tot és possible si ens apassionem, cal estimar la vida i deixar-nos que ens sorprengui a cada instant.

Aquest matí he estat a Brians 1 amb el grup d'interns i internes amb els que estem treballant de valent per fer millor la vida a la presó. Cada dia que hi vaig me n'adono més de la importància de la LLIBERTAT, i també és cert que ells i elles somnien com nosaltres, i de ben segur que també valoren les petites coses, dins la presó i quan sortin, l'aprenentatge haurà sigut tan gran, que valoraran totes aquelles sutileses que potser fins ara havien passat desparcebudes,,,

Amèlie, Shirley, Juan Pedro, Luis, Simone, Ernesto, Juan, Tatiana, Oleg, Omar, Olena,.... per tots vosaltres!

Veieu alguna diferència a l'hora de caminar amb els pals?

No puc parar de riure cada cop que penso en la conversa que vam tenir ahir amb la Glòria. Marxem a fer el Camino de Santiago, i fent la llista de material, vam tenir la nostra primera dificultat amb la comunicació.
Ja me veia començant a caminar amb dos pals de fusta, a lo pelegrina autèntica, i la Glòria amb tot el seu glamour amb uns pals ben professionals....

Gràcies pels GRANS moments!

Aquest estiu...

Encara no tenim un destí per aquest estiu! Ja anem tard... i no passsa res! Aquest divendres farem una pluja d'idees, a veure si el vent ens portarà a l'Africa,a Amèria o a l'Àsia, diria que són els nostres continents preferits. Tenim el handicap de l'idioma, per anar bé hauria de ser un país de parla hispana, francesa i si m'apureu, portuguesa. Alguna idea?