Instants

Cremen quatre selves al teu cor
corre mare terra, lluny del foc.
Ja no hi ha misteris sota el sol
tremola mare mar i ofega-ho tot.

Un envàs sense retorn
així serem tu i jo
passatgers a l'últim vol
haurem d'anar.

Sempre endavant
sempre inventant respostes
sempre esperant en va.

No som diferents
només instants del temps.

Qui anirà a buscar-te si te'n vas
qui t'esperarà amb el cor trencat
qui vindrà al matí a dur-te el sol
qui anirà a donar-li corda al món.

Si tot fos una il·lusió
potser em faria por
si ara som reals tu i jo
haurem d'anar.

Sempre endavant
sempre inventant respostes
sempre esperant en va.

No som diferents
només instants del temps.

Sempre endavant
sempre sembrant preguntes
sempre passant de llarg
digue'm on anem
per què seguim corrent.

Sempre endavant
sempre buscant respostes
sempre esperant en va

No som diferents
només instants del temps.

El sentit de les mirades

Aquesta setmana estic tenint especial atenció a les mirades de les persones. Diuen que la mirada és el reflex de l'anima. Estic totalment d'acord. Sovint les paraules no corresponen amb la mirada. He descobert que estan plenes de contingut i que cal observar-les atentament. En la profunditat dels ulls vaig trobant les veritables essències. Mirades de desconsol, de por, d'alegria, de sinceritat, d'hipocresia, de dolor, de patiment, de serenor, de desconcert...

Aquesta setmana estic intentant parlar més des de la mirada i menys des de les paraules, i funciona. És un llenguatge més autèntic, més profund, més sincer. Les paraules, de vegades, són buides de contingut i les mirades són més difícils d'amagar la no sinceritat.

Recordo la mirada blava intensa del meu avi, amb aquells ulls transparents sempre ens transmetia el seu estat d'ànim, suposo que ell va ser una de les persones que em va ensenyar la importància d'expressar mitjançant uns ulls, una expressió.

També he après a mirar les persones des de diferents perspectives, des de més enllà del que expressen amb els mots, i això em dona molta informació, per alhora, ser més coherent amb elles i més sincera i honesta.

La mirada de la noia afgana encara m'impressiona a dia d'avui, de l'any 1984, si teniu l'oportunitat de veure la imatge de la mateixa persona al 2002, al.lucinareu, observeu com ha canviat l'expressió.

Us recomano, si voleu, fer l'excericici d'observar d'aquesta manera, us endinsareu en un nou món.

Joves entre reixes

Joves entre reixes, això és el que he vist avui quan he anat a visitar un alumne a un centre tancat de menors, o centre educatiu com anomena el Departament de Justícia. Em pregunto si la paraula "educatiu" és adient. Diria que la paraula educació s'hauria d'usar en altres contextos, com ara l'educació formal i la no formal. Sembla que es vulgui educar els joves amb menys possibilitats quan ja estan tancats. I què passa abans? quins són els recursos que estem tenint?

Em pregunto si s'hagués pogut evitar l'internament de H.E. si no haguessin fallat la resta de recursos educatius. Quin és el punt feble que tenim com a societat, com a ciutadans i com a professionals de l'educació que no som capaços de reconduir un jove en medi obert? Necessita el medi tancat per tornar després suposadament rehabilitat? O es trobarà amb els mateixos paranys i les mateixes dificultats que tenia en el seu quotidià, simplement 9 mesos més tard? Em preocupa aquest tema. Avui he vist un adolescent de 15 anys, que m'estimo, que crec en ell, tancat en un espai molt reduït, perquè l'ha "liat". Entenc que, ara per ara, no hi ha masses opcions arribats a aquest punt per intervenir i modifcar les conductes violentes del H. E. I em pregunto, se'ns ha escapat alguna cosa abans?

Oda a "La Tresca i La Verdesca"

Avui dedico l'espai al millor grup de música per a infants que, des del meu punt de vista, hi ha a Catalunya. Avui és un dia important per a ells perquè han pres decisions (per respecte a ells no explicaré de què es tracta).

El Jordi, el Toni, el Carles i el Claudi són les ànimes de la Tresca i la Verdesca. La seva tendresa, dolçura, qualitat musical i vocal fan que les seves cançons esdevinguin petits tresors per l'oïda, desperten emocions i sentiments que sovint poden estar amagats, conviden a regalar un somriure d'orella a orella i fins i tot a ballar un vals amb alguna persona desconeguda.

El que més destaco és la seva qualitat humana, el respecte absolut que tenen cap a la infància i les seves famílies i la seva capacitat creadora i innovadora. Es nota que treballen des del COR. Si teniu l'oportunitat, no us perdeu algun dels seus espectacles, sigueu grans o petits, homes o dones, avis o àvies... us garanteixo una hora apassionant, plena de petites sorpreses, d'acords excel.lents, de veus precioses, de transmetre molt parlant ben poc, de sensibilitat, de tendresa...

Moltes gràcies macos per ensenyar-me tantes coses, per compartir, per les hores i hores de reflexions, per les passions i per les abraçades! Que seguiu trescant durant molts anys!

www.latresca.com

Fisioterapeuta

Com us deia, ahir vaig decidir demanar hora urgent a un Fisioterapeuta per veure si em calmava una mica les meves cervicals i la meva esquena en general. M'aten l'Ismael, un noi encantador. Em fa un examen fisiterapèutic i m'observa tot el cos: de lluny, d'aprop, de dalt, de sota... començó a notar que fa calor, però no hi ha problema ja que en aquell just moment em diu que em tregui la roba i que em quedi amb calcetes i sosten. És un professional. Les gotes de suor em queien per tot el cos, seria per la llarga durada de l'observació des d'ell cap al meu cos? No estic acostumada que em mirin físicament des de la més estricta relació pacient-terapeuta.


Em dona molt bona onda i bona energia, així que em deixo anar i observar per ell, ha de fer la diagnosi, no?
Suposo que ell se n'adona que estic suant i posa l'aire acondicionat, cosa que li agraeixo moltíssim. Després d'aquest pas d'observació em fa passar a la camilla. Em fa diferents moviments i preguntes sobre les zones contracturades. El cert és que a mida que avança amb el massatge, menys l'escolto i menys capaç sóc de respondre les preguntes des de la coherència, se'm comença a caure la babeta...

Tot va bé, em relaxo molt, ell va fent la seva feina, amb estiraments, pressions, calor localitzada... fins que de cop, AHHHHHHH! (bé, aquest so que he fet no sé molt bé com escriure-ho, els que em coneixeu ja sabreu  quin tipus de so és). Desprevinguda ha tocat, massatjat i fet pressió sobre el punt més sensible del meu cos: aquell concret que es troba més o menys per la cintura!  Evidentment el pobre noi ha pensat que em feia molt mal, i em diu: qué et passa? tan mal t'he he fet? I en aquells moments que la meva ment estava bastant en "encefalograma pla" va i li contesto: passa que m'encanta!!!! Jajajaja No savia on ficar-se (entre altres coses perquè només es podria haver amagat sota la camilla, i no era plan!). Total, que tots dos hem sigut lo prou adults com per seguir i acabar amb la sessió! Ens veiem en una setmana.

En resum i a banda de l'anècdota: EXIGEIXO QUE LA SEGURETAT SOCIAL ENS OFEREIXI SESSIONS COM AQUESTA!!!

A l'UCI de l'educació

7.35 Estaciono a l'aparcament de l'hospital (és a dir, de l'Institut). Entro, signo conforme he arribat i per tant estic preparada per rebre qualsevol parte mèdic: altes i baixes.
7.45 Em dirigeixo al meu departament per agafar tot el material quirúrgic.
7.50 Vaig cap a la sala d'ingressos (és a dir, la sala de professors) i intento fer un cafè. Necessito una bona dosi de cafeïna per encarar el nou dia. Oh! No recordava que la màquina fa més d'una setmana que no funciona. Encara que sembli una petita cosa, el dia comença poc endolçat, seguim endavant. Miro el correu per si de cas hi hagués un diagnòstic d'última hora... i no va internet! Segona pedra en el camí. Seguim, sempre amb un somriure!
8.00 Sona el maleït timbre que ens deixarà sords a tots, ningú ha pensat posar música de meditació per començar el matí amb tranquil.litat? Comencen a entrar tots els alumnes, alguns tenen l'alta i se'ls veu feliços, d'altres ja es veu que en algun moment del dia, demanaran el torn per ser visitats. Em poso mans a l'obra. Estic de guàrdia i he de resoldre la primers urgència: un noi sembla que s'està mig morint sobre la taula, vaig cap allà, li parlo, li toco el braç per assegurar-me que les constants vitals responen. No responen. Segueixo insistint, ara li toco el cap i... sorpresa: només estava dormint!
9.00 Reunió d'equip mèdic (és a dir, reunió de tutors)... i em plantejo: qui ens cura a nosaltres? Ens passem el dia apagant focs, corrent amunt i avall, parlant amb les famílies, mediant, anant a les sortides, engrescant a la resta de professorat, pensant noves estratègies perquè ningú es lesioni pel camí... necessitem un psicòleg, o un massatgista?
10.00 Visita rutinària. Avui em trobo amb 12 pacients. Els expedients són molt diferents, intento dedicar 5 minuts a cada un, els canvio la medicació si fa falta. De moment tot controlat. Sembla que no m'he equivocat en les dosis. Seguim
11.00 Suposat descans per fer un cafè, però no: avui sembla que el cafè se'm resisteix! Vénen els del sindicat a explicar-nos com es troben els Hospitals de Catalunya (és a dir, els centres educatius), m'acabo de deprimir!
11.30 Començo a correr amunt i avall, buscant pacients (alumnes) que m'han d'entregar uns papers urgents (tot és sempre urgent en aquest món): se m'han oblidat, pensava que m'ho feies tu, els he perdut, jo passo, m'ho pots tornar a explicar tot de nou?, ara passo de sortir de classe, em pots treure a la següent que no em mola gens? intento no perdre la paciència, segueixo somrient i pensant que són coses de l'edat, que entren dins la normalitat.
13.30 Aconesegueixo tots els documents dels 17 alumnes que perseguia, després de dues hores em sento FELIÇ! i ESGOTADA
13.45 Reunió d'equip mèdic.- parlem dels casos més greus: els operem?
14.30 Pausa per dinar i seguim sense cafè... OJALÁ QUE LLUEVA CAFÉ EN EL CAMPO
15.00 Intervenció urgent amb alumnes estrangers: fem un grup per aconseguir que entre tots , traduïnt els uns als altres ens entenguem i aconseguim omplir els maleïts papers!!! Al final acabo parlant francès... o era àrab?
16.00 Aconsegueixo arribar al meu despatx de nou. He de contactar amb un professionals d'un altre centre per parlar d'un "pacient" . Fa dos setmanes que els persegueixo i no hi ha manera. Truco, i em passen amb la persona responsable. Penso: -Visca! Al final acabarem el dia "por todo lo alto". I NOOOOOOOOOOO, em diu que ara no pot parlar, que si de cas em truca demà!!! Com pot ser?Aprofito per endreçar expedients i centrar-me, serenar-me...
17.00 Sona el timbre i marxo, per avui ja està bé! baixo al poble i passo per davant d'una consulta d'un fisioterapeuta. paro el cotxe i entro. Li dic que em fa molt mal l'esquena i les cervicals. em toca mínimament i flipa. Em dona hora urgent per demà. Quina paradoxa! Ara soc jo la pacient que estic a Urgències!!!

Si voleu saber com acaba la història, us diré que al final he aconseguit prendre un cafè, a les 19.00 a la plaça del Pi, des de la sol.litud més agraïda que mai, observant la gent i pensant que en definitiva, m'encanta la meva feina i que intento fer-la amb tot l'AMOR del Món, tot i que hi hagi dies com avui, on la pujada té massa desnivell.

On quedarà la Lonely Planet?

Avui he descobert un web realment impressionant: http://www.guiomatic.com. És un web que et genera una guia de viatge que no té res que envejar a les millors guies turístiques conegudes. A més, pots demanar que et generi una guia en format A4, butxaca, pel mòvil, per correu, etc. He provat la pàgina i he al.lucinat!!!

I

I jo soc una romàntica, i em pregunto: què se'n farà de les entranyables Lonely Planet's plenes de guixots, poss-its, petits escrits, números de telefons de les persones que vas coneixent, olors impregnades, fulles "sueltes"...?  Les TIC són importants, i voldria pensar que no han de ser imprescindibles. On quedarà d'aquí un temps la nostra socialització més humana quan en comptes de passar-te hores i hores a l'Altaïr,observant llibres i revistes i intentant averiguar a quin país vol viatjar cada una de les persones que entren i surten de la botiga, et connectis a un web des de la sol.litud de casa teva?

L'art és una arma carregada de futur

"Nosotros queríamos cambiar el mundo y no lo conseguimos, ahora intento que el mundo no me cambie a mi"

 

I 

M'he sentit molt identificada amb aquest film. Un grup de persones que lluita pels seus somnis, en aquest cas mitjançant el teatre. Volen canviar el concepte i fer del teatre un ús social. Em recorda a diferents grups i entitats properes a mi que usen l'art per fer d'aquest món on vivim, un món més acollidor, agradable i just per tots i totes.

Em fascinen els joves protagonistes de la pel.lícula, per la passió i la creativitat. Sovint em fa por que un dia em resisteixi a participar en accions que puguin servir per no fallar-me a mi mateixa i les utopies que persegueixo.

Les accions al carrer: el carrer com a eina social, per tal d'arribar al màxim de persones possibles, per provocar canvis, per intentar avançar col.lectivament, per no comprar motos... això és el que ells volien!

Us la recomano! 

Per un moment dolç

Us regalo un bombonet perquè el gaudiu en el  moment més dolç de la setmana!

Aprenentatges penitenciaris

La vida m'ha regalat poder intervenir a presons i conèixer algunes de les realitats que s'hi viuen. Les històries de vida de les persones que es troben en aquells moments allà em fan pensar i reflexionar profundament. Sovint, es té una preconcepció del pres com algú que no es mereix res, i jo em pregunto: quna responsabilitat tenim com a societat perquè aquestes persones acabin privats de llibertat?

Per mi ara el "presos" tenen noms i cognoms, he conegut persones amb unes ganes increïbles de superar l'entrebanc que els ha posat la vida o s'han posat a la vida, i em fan aprendre que la vida passa per les petites coses, per les experiències quotidianes, per gaudir de cada instant intensament. El concepte de Llibertat ara té un altre valor per mi. "Los que estamos en la calle" (com diuen ells) podem decidir fins a quina hora sopem amb uns amics, si anem a passejar a la platja o a la muntanya, si decidim compartir un cafè o anar al cinema, si volem dormir fins que el cos digui prou i sobre tot decidir amb qui dormim. Aquestes coses a les que sovint no li donem massa importància, són precisament essencials. Ddóno gràcies per l'oportunitat de crèixer com a persona, i sobre tot de desprendre'm de l'egoïsme que en alguns moments m'envolta.

Què ens estan dient a crits els adolescents?

Avui ha sigut un dia de debat i reflexió profund. Quina és la millor manera d'entendre i acompanyar a aquests adolescents que ens estan dient a crits alguna cosa, i no som capaços, des de la visió de l'adult, d'oferir-li's les eines i estratègies que necessiten?

Des del meu punt de vista, m'aferro al vincle emocional que podem crear amb ells. Oferir-li's un espai de confiança i creure amb ells. El que més em preocupa és com fer peruqè els altres professionals treballin des d'aquí i no des de la desídia i la queixa constant.

Bonics retrobaments

Hi ha dies plens de llum, dies que tot fent un cafè al popular Kavparov del Raval, rebs una trucada, en principi semblava desconeguda, llunyana. Quina sorpresa! Després de 7 anys d'haver estat a Istanbul em retrobo amb el Sefer, que ara viu a Màlaga, amb un perfecte castellà i moltes ganes de començar una nova vida, una nova història, un nou camí!

Deixem que la vida ens sorprengui!

Dies de pluja...

Miro per la finestra i observo com cauen les gotes de pluja d'aquesta tarda primerenca de maig. Observo com es mouen lliures, com cauen amb suavitat, serenor, sensualitat...

Tarda per compartir amb mi mateixa, i Bob Marley, que em transporta a aquells indrets desitjats, creats en una ment desitjosa, impacient, contenta, observadora...

Associo la pluja a situacions mai viscudes i en canvi visualitzades. Tardes de pluja estirada sobre una manta taronja, amb un té de canyella, cremant un incens hindú, compartint amb unes mans que anhelen recorrer cada part del cos de l'altre en forma de massatge, lliscant els dits per la pell, facilitats per una essència de White Musk.

I mentrestant, seguirem escoltant al Sr. Marley, fins que sigui una altra mirada la que visulaitza la silueta de la fotografia, que ara serem tu i jo.

Amélie

Avui he tornat a veure Amélie. He de dir que era el dia perfecte per centrar-m'hi en ella. És curiós el fet que aquesta pel.lícula la vaig veure fa anys i no em va agradar gaire, i avui, he connectat plenament.

És ben cert que la vida és plena de petites coses que ens connecten amb els altres, de somnis que es poden fer realitat, d'oportunitats que cal prendre-les al vol, arriscar-nos a viure plenament, a emocionar-nos amb cada instant. Tot es pot convertir en màgia si hi creiem, tot és possible si ens apassionem, cal estimar la vida i deixar-nos que ens sorprengui a cada instant.

Aquest matí he estat a Brians 1 amb el grup d'interns i internes amb els que estem treballant de valent per fer millor la vida a la presó. Cada dia que hi vaig me n'adono més de la importància de la LLIBERTAT, i també és cert que ells i elles somnien com nosaltres, i de ben segur que també valoren les petites coses, dins la presó i quan sortin, l'aprenentatge haurà sigut tan gran, que valoraran totes aquelles sutileses que potser fins ara havien passat desparcebudes,,,

Amèlie, Shirley, Juan Pedro, Luis, Simone, Ernesto, Juan, Tatiana, Oleg, Omar, Olena,.... per tots vosaltres!