Sota el prisma de la mirada

És clar que depèn del dia o de les circumstàncies, som capaços d'analitzar o sentir les coses des de diferents prismes. Aquests prismes són els que ens fan sentir en estats d'eufòria o en estats melancòlics.

A mi de vegades em costa enfocar, com quan feia aquesta foto a l'Índia: què volia que fos enfocat, el palau o la finestreta? Vaiig dubtar... en aquell moment volia resaltar la finestra ja que em deixa mirar per ella, de vegades des de la subtilesa, d'altres des de la llibertat i d'altres des dels somnis, des de la imaginació...

Me n'adono que els estats d'ànims estan íntimament lligats amb els prismes de les mirades, i depenen del referent amb què o qui compares. Però no és el prisma de la meva mirada a la vida el que m'ocupa, més bé té a veure amb els prismes de les altres persones que em pre-ocupen. Ja que és en aquests moments quan m'he de situar, posicionar, expressar i transmetre. De vegades l'experiència no té preu, és altament positiva, ja sigui des del plaer o des de l'acumulació d'aprenentatges. D'altres,és altament nociva perquè m'indigno i m'enfado... i com gestionar això aquests dies se'm fa feixuc...

Nit de Sant Joan

Nit de Sant Joan, solstici d'estiu. Avui cremem a la foguera els desamors, les pors, les presses, els  malestars, les presses, l'estrés i les impaciències.

Avui les bruixes i els bruixots es preparen per fer desaparèixer de les nostres vides allò que no volem o no ens interessa, per renovar l'ambient, els espais, els somriures i els cors.

Una nit per l'amor, pels riutals i pels somnis.

Estiu

Quines ganes que arribin les vacances!

Aquest estiu més que mai tinc ganes que arribi. Nescessito un temps per situar i resituar les MEVES coses, i insiteixo amb MEVES ja que últimament només he tingut temps per situar les coses dels altres, sobre tot a nivell professional.

Un temps per decidir camins, per entendre'm i entendre als altres, per creure i tornar a creure en els actuals i futurs projectes, per acabar amb algunes històries i començar unes altres. Temps per no fer res, per parar, per reflexionar, per cuidar-me.

Vull que em bressolin

Vull que em bressolin, desitjo una carícia pel cor

Filtracions

Els que em coneixeu sabeu que crec en la llei de l'atracció: atraus el que penses. L'altre dia llegia una frase d'Aristòtil que em va agradar molt i deia: "Pensa el que sents i sent el que penses".

Aquest cap de setmana he donat moltes voltes al poder de les projeccions i de les visualitzacions, així com ubicar on es troben els veritables pensaments i sentiments. Probablement, durant el procés, se'm filtren algunes de les meves pors, de les meves mancances, de les meves inseguretats. És clar que des de l'inconscient. em pregunto quina és la millor manera, el millor mètode per erradicar aquestes qüestions que no deixen que flueixin alguns dels meus grans desitjos. Creure en una mateixa hauria de ser el gran què, i després suposo que la PNL i la hipnosi per tal de treballar l'insconscient i erradicar aquelles "històries passades" que no deixen que el nous camins estiguin lliures de pedres.

També he après que he d'expressar allò que vull, a la persona  en qüestió. La meva excessiva empatia tampoc crec que ajudi en determinats moments. Per altra banda he de viure l'èxit en l'apecte més íntim de les relacions personals per tal de tenir el registre com a referència i a partir d'aquí tocar el cel.

Glòria

Avui vull fer un petit homenatge a la meva amiga! Ella és la Glòria. Quan llegeixi això i a més vegi al seva foto es morirà de vergonya i aquestes coses, però jo li vull dedicar aquest espai. Me l'estimo.

Ella té una gran qualitat humana i una bonica sensibilitat cap a les persones i les coses. Caminant al seu costat fa ara un grapat d'anys, he tingut el luxe de créixer, pensar, somniar, compartir i sobre tot sentir-me estimada. Hem estat i estem juntes a les dures i a les madures, quan tots sabem que de vegades estar a les madures no és fàcil, i ella sempre m'ha donat tot el seu suport des de l'amor i la delicadesa que la caracteritza.

És extremadament intel.ligent i això permet poder parlar de qualsevol tema o aspecte de la vida ja que sempre és molt enriquidor. Estic encantada, sé que li ve lo bo i millor i sé que d'aquí un temps ens riurem d'alguns dels moments pels que passem amb molta intensitat.

Sempre endavant, sempre recolzant i sempre estimant. Què més puc demanar?

Com deia aquella cançó: "ets tan increïble, ets tan especial, que si no existissis t'hauria d'inventar!"

T'estimo princesa!

Gràcies a la vida!

Avui ha sigut un dia fantàstic! I és que la vida ja ho té això, que et regala coses precioses. Avui m'ha ofert el retrobament amb un company, amic de facultat, en un context esperat però amb unes tasques inesperades. Jo, psicopedagoga, ell, de la secreta!!! I resulta que em buscava a mi, i ni ell ni jo sabíem que compartiríem un espai confidencial des de la més absoluta coneixença... perquè mira que havíem compartit intimitats! Gracies "mi Che" per ser i estar, pels records i per seguir-te marcant-te bistecs.

Més tard, sortint del metro, en la inmensitat de Barcino, sento una dolça veu que em diu:-Marta! Era ella, una altra confident de cafès eterns, de converses exquisites, de somnis compartits, d'amistat profunda, d'aprenentatges intensos, d'amor de quars rosa... Com deia Violeta Parra: Gracias a la vida que me ha dado tanto, i afegeixo: que me das tanto!

les relacions humanes, complicades o masses egos?

Les relacions entre les persones haurien de fluir, han de fluir. Penso que no ens hem de permetre que no ho facin. Objectivament ha de ser quelcom fàcil: jo t'escolto, tu m'escoltes, jo et respecto, tu em respectes, jo opino, tu opines, arribem a un acord, o no, i en tot cas cada un fa el seu camí sense posar pedres al camí de l'altre.

Sembla ser que això és una teoria, o almenys aquests dies em trobo amb persones que no tenen precisament aquesta actitud, on tot passa per l'estat del seu EGO. Això no seria un problema si aquestes persones decidissin quedar-se a casa seva compartint la vida amb unes plantes, però quan les seves respostes, les seves responsabilitats i els seus pseudocompromisos impliquen a altres persones, no ho TOLERO. Em sembla una gran falta de respecte, una poca o nul.la cura d'humiltat, un seguit d'inseguretats profundaments amagades que no són capaços de gestionar i treballar-les posteriorment. Insisteixo, si no afectés a tercers sovint més "dèbils" (per situació, estatus o condició), me la pel.laria bastant, però quan aixó interfereix en el desenvolupament de la vida quotidiana d'altres persones o grups, m'indigna. On queda la nostra responsabilitat?I  la nostra consciència?

El que intento és trobar la fòrmula per poder neutralitzar aquestes persones quan les trobo en el camí de la meva vida o de les vides d'aquells que m'estimo. Desitjo que evolucionin a una altra etapa, que el seu cos físic, mental i emocional s'elevi una mica més, suficient per empatitzar, per acompanyar, per recolzar i resoldre les situacions complicades que sovint poden tenir les persones que tenim al costat. Trobem l'essència perfecte, regalem el somriure...