Esperant...

Fa més d'un any que no escric, i penso que escriure és una de les coses més terapèutiques que hi ha, ja que endreces els pensaments, els sentiments i les emocions. És com, si de cop, tot allò que està rondant pel món de les idees, prengués un lloc al món real. 

Aquest ha estat un any intens, molt intens. Crec que he après molt sobre mi mateixa , sobre el meu sistema familiar i sobre el meu entorn més proper d'amistats, així com del meu entorn professional. 

Moltes de les coses han tingut a veure amb el procés formatiu en Pedagogia Sistèmica, que m'ha fet endinsar en el meu interior profundament, en entendre i conèixer millor la meva història familiar i els per a quès de moltes de les coses que fins ara havia portat a la motxilla de la vida. Penso que durant aquest any he après a deixar tot aquell pes que portava a sobre i que ja no era meu, que ja no em tocava, que no em deixava avançar. Ara tinc més força per a la VIDA, per entomar-la i per agrair cada dia allò que ens dóna, malgrat tinguem algunes vivències doloroses, les que més costen de gestionar i d'acceptar.

Durant aquest any he transitat per molts estats d'ànim, i penso que probablement el més transitat ha estat el del positivisme, en creure en la vida, en creure que ella em porta allò que necessito a cada moment, per anar fent camí, per anar consolidant tots i cada un dels aprenentatges fets i intentant mantenir la calma i la serenor.

CALMA i SERENOR, les paraules que m'han d'acompanyar sempre, i malhauradament les perdo sovint. Reconec la meva impaciència en alguns temes que encara no estan resolts a la meva vida. Quan semblava que per fi, es desfeia un dels assumptes sistèmics més grans (el compartir la vida amb un company de viatge), em tornen a posar proves: "encara no maca, encara t'ho has de currar una mica més....". I aquí estic, una tarda de dimecres "esperant".... i no em fa sentir bé, la veritat. Tinc ganes de ser jo la prioritat, de ser jo el primer plat, de ser jo el motiu... Sé que pot sonar egocèntric, i des de mi us asseguro que no ho és, que allò que vull rebre és allò que sento que dono i he donat durant molt de temps. Necessito l'equil.libri, necessito saber què se sent quan s'està a l'altra banda de la balança, a l'altre equip, a l'altre banda del telèfon fent aquella trucada, en aquell paisatge on l'altre s'imagina com seria si tu hi fossis, en aquelles cançons que l'altre triaria per fer amb tu la seva banda sonora, en pensar aquells petits detalls que et deixen sense paraules i que et roben un petó, una abraçada o un somriure.

I sabeu quina és la paradoxa? Quan em trobo sostenint a algunes de les meves alumnes que tant em recorden a mi, que tant em fan de mirall quan em parlen de les seves relacions, perquè tot i que són relacions adolescents, també hi apareixen desequil.libris, precisament entre el donar i el rebre. I allà em trobo jo, intentant empoderar-les per a que creguin més en elles del que he cregut jo en mi durant tants anys.